La via Esbarzers va ser oberta l’any 1995 per Pere Dinarès. Al 2019 va saltar un espit del desplom de la segona tirada, i des d’aleshores algunes cordades es baixaven, n’hi havia que passaven amb l’ajuda d’una llarga antena, i d’altres ho solucionaven escalant uns metres de la variant Ramon Sampé. Bé, ara hem posat un parabolt on hi havia l’antic espit, i la via ja es pot tornar a fer amb normalitat…
El Gran Malpàs es troba al Contrafort de la Castellassa de Can Torras, i va ser oberta al març de 2021 per Antonio Belmonte, Diego Martinez Garcia, Jordi Okupero i Marquitus Cervino. A Sant Llorenç hi ha diversos “mals passos”, trams de camins penjats que resulten espectaculars, com són el Mal Pas de la Castellassa o el Mal Pas Inferior/Superior de Can Pobla. Fa uns anys tots aquests passos estaven equipats amb cadenes i cables, però actualment es troben desequipats…
Via oberta el 20/9/1970 per Josep M. Anglada, Joan Cerdà, Miquel Muñoz i Genís Roca, que té l’honor de ser ser la primera via de la Cinglera dels Esplovins, tot i que sembla que a la seva època no es va divulgar massa. Una de les repeticions va ser 10 anys més tard, quan en Xavi Vidal estava obrint la Manolito Garcia, i al arribar a la gran xemeneia van trobar algun pitó antic i es van adonar que algú ja havia passat per allà. Després, parlant amb l’Anglada ho van acabar de confirmar, i van obrir una sortida alternativa per la Manolito Garcia evitant la xemeneia per la dreta…
L’Aresta Brucs a la Proa va ser oberta l’any 1985 per Armand Ballart, Jordi Verdaguer i Maribel Lizarán, seguint un recorregut agosarat on l’únic equipament que van deixar són 2 pitons i els burins de les reunions. Al 1990 uns altres escaladors van obrir l’Esperó del Vent, que la trepitja en 2 trams, afegint xapes on no n’hi havia cap. En el seu moment hi va haver certa polèmica, però el tema va quedar així…
El Compàs va ser oberta al setembre de 1992 per Enric Poblet (“rodillitas”), Cesc Segarra i Enric Solé (“Xacó”), i va ser la primera via del sector esquerre del Tossal de Mullapans. Es tracta d’un recorregut completament equipat, sobre bona roca, que es pot fer en estil clàssic (V+/Ae) o en lliure (7a+). L’equipament són principalment espits i algun parabolt a les reunions…
Zapadores a la Roca Alta és una via oberta al 1995 per Armand Ballart i Ricard Darder. Els “zapadores” són els militars que s’encarreguen de la construcció de ponts i altres estructures per a facilitar el moviment dels soldats. El nom de la via el van posar perquè tot baixant pel camí, es passa a tocar de les runes d’una construcció que té un gravat en un tros de ciment on apareix el número de la companyia de sapadors que devien fer aquella barraca. Arran d’aquesta ensopegada, van posar el nom de la via com a petit homenatge als soldats de la guerra civil que havien voltat per aquells indrets, i també perquè els oberturistes en cert sentit fan de ‘zapadores’, creant petites infraestructures, com les vies i a vegades els camins d’accés…
El Diedre Blau es troba a la Roca Alta i va ser obert el 11/09/1985 per Joan Carles Serrano, Juli Périz i Joan Asín. Es tracta d’una via d’aventura molt poc equipada, que va a la cerca d’un característic diedre blavós que dóna nom a la via. Ara fa uns dies vaig tenir el plaer d’acompanyar al Joan Asín a restaurar la via, ja que després de 35 anys (que es diu aviat!) no hi havia tornat i la via es mereixia un rentat de cara. El Diedre Blau és l’itinerari pioner d’aquest sector, però degut al seu escàs equipament no ha estat mai una via molt coneguda…
La Renom-Olmedo és una de les primeres vies de la paret de Les Gaites (Sant Llorenç), oberta per Enric Renom i Manuel Olmedo l’any 1974. Arribar a la Cova de les Gaites és poc agradable ja que la roca rellisca, també es pot pujar uns metres més a la dreta per la placa, però és exposat. Un cop a la cova, la via s’enfila amunt a la cerca d’unes fissures molt xules i amb roca excel·lent. La via sencera es pot fer en lliure, diuen que és 6b…
La Rosa d’Abril és una de les grans clàssiques de la Pala del Coll, oberta l’abril de 1990 per Jordi Marmolejo i Aureli Carnicer. La via consta només de 3 tirades, però són intenses, tant per l’escàs equipament com pels graus collats de la ressenya original. La via té un recorregut lògic, resseguint un sistema de fissures i diedres. La primera i tercera tirades tenen trams força exigents, la segona en canvi és més amable. Per gaudir-la en lliure millor anar amb el 6a ben consolidat…
L’Agulla del Corb es troba al Massís de Sant Honorat, i va ser ascendida per primer cop el 20/10/1968 per Josep M. Anglada i Miquel Muñoz. Posteriorment, algú va equipar una variant Directa que ressegueix íntegrament la línia del ràpel. Aquesta via directa tira recte amunt just on comença l’interessant flanqueig de l’Anglada-Muñoz, un burí en bon estat ens indica el punt on les vies es separen. Totes dues són de característiques similars i d’una dificultat semblant, tot i que a l’Anglada les expansions estan més tocades (no li aniria malament una restauració) i la roca també és pitjor…