Oberta el 25/9/1960 pels francesos Pierre Sala i Jean-Pierre Bobo, del CAF de Perpignan. Quan els membres del TIM es van assabentar d’aquesta obertura, van reivindicar que aquesta via ja havia estat oberta a l’agost de 1949 per Joan Camp, Isabel Martínez i Pau Camps. Si bé és cert que al butlletí TIM de gen 1950 van publicar una obertura al Pic Barbet, la manca de detalls no permet afirmar si van pujar per aquesta mateixa línia, o no. Concretament, la piada dels TIM diu el següent:
“… A la mañana siguiente partimos en dirección a la pared del Puig Barbet, para procurar vencerla, un
camino muy bien marcado conduce hasta el Glacier eterno y desde allí, traspasándolo empezamos a ascender su pared por el lado que se presenta más directo, previo traspaso de la rimaya donde uno de nosotros, no citaré quién (pero que pertenece al sexo femenimo) probó con las costillas si el hielo era muy duro. Una magnífica escalada que nos hizo sudar un poco debido a que sus compactas paredes, sólo contienen pequeñas fisuras y éstas sólo permiten el paso de algunas pitonisas. Ciento cincuenta metros y nos plantamos en la cumbre con la satisfacción y orgullo que reporta el haber logrado vencer la lisa muralla rocosa, donde varios destacados pirineístas (entre ellos el famoso Jean Arlaud, a más de otros no menos famosos y conocidos amigos nuestros que se olvidaron la cuerda en el tren), habían intentado conseguir.”
Com a dades històriques interessants, remarquem el següent:
- Oct 1968: Primera repetició nacional per Antoni Céspedes, Albert Pamies, Ricard Godia i Mateu Navarro.
- Set 1969: Primera repetició en solitari per Bernard Philippe.
- Des 1969: Primera repetició hivernal per Maurice i Pascal Fayolle.
Ens ha semblat una via del tot recomanable, amb un granit excel·lent i força equipada amb pitons. La via admet diverses variants però nosaltres, com a bons clàssics, hem fet l’entrada i sortida originals, aprofitant per visitar la curiosa cova penjada. A destacar els magnífics diedres del segon i tercer llarg. Grau obligat V.
Orientació
Nord-oest
Aproximació
Anys enrere es podia arribar en cotxe pràcticament fins al mateix refugi de Cortalets, però actualment s’ha de fer una llarga aproximació caminant. Aparquem als Masos de Vallmanya (enllaç a Google Maps), des d’on tenim una aproximació (enllaç a wikiloc) d’uns 1.100m de desnivell i 3h 30min fins al refugi de Cortalets, on hem fet nit.
Prenem el camí del Barbet que comença al darrera del refugi i als pocs minuts trobem un cartell de fusta (indica “Barbet” a l’esquerra i “Esca” a la dreta), on prenem el trencall a la dreta que transcorre en direcció sud. El camí està marcat amb estaques metàl·liques i fites. Al tram final passem pel costat de les vies de la paret est del Canigó, i una mica més endavant arribem a la paret del Pic Barbet, que té orientació nord-oest. Des del refugi hi ha al voltant de 1h fins a peu de via, on actualment no hi ha ni rastre de l’antiga glacera.
Material
12 cintes, 1 baga llarga i friends fins al Camalot #2. Nosaltres hem anat amb cordes de 50m, i al primer llarg hem fet un petit ensamble de 5m per terreny senzill.
Descens
Opcionalment podem continuar fins al cim del Canigó, però lo més ràpid és seguir la carena en direcció nord-est, i per un còmode camí tornem al refugi de Cortalets.
Cordada
Ricard Rofes i Jordi Ceballos
Enllaços
Rocacalenta és un projecte sense ànim de lucre, però requereix unes despeses anuals per funcionar. S'agraeix qualsevol aportació.
