Oberta el 5/10/1997 per Joan Frontera, Francesc Garcia i Ramon Majó. La via està dedicada a l’escalador manresà Josep Maria Montfort (5/1/1940 – 21/1/1979), membre del Centre Excursionista de la Comarca del Bages (CECB), on fou un dels principals impulsors de diverses expedicions que culminaren amb l’ascens al Makalu el 1976, el segon vuitmil de l’alpinisme català.
L’any 1980 tenia previst participar en una expedició al Lhotse, però el projecte es va veure truncat arran de la seva mort, a causa d’una allau a la canal de l’Ordiguer. En Josep Maria descansa al cementiri d’Estana. En record seu, el 1981 la FEEC inaugurà un refugi amb el seu nom al circ de Baiau.
Aquesta via és la pionera de la Serra de Sant Joan, un itinerari amb un marcat caràcter d’aventura, amb trams on cal saber orientar-se i llegir bé el terreny. A continuació, alguns comentaris sobre la via:
- Diferents fonts indiquen que la via comença a l’esquerra de la Dismi, però no és correcte, ja que comença uns 20 metres a la dreta. Al primer llarg hi ha diversos trams de roca a controlar, motiu pel qual moltes cordades prefereixen entrar pel primer llarg de la Dismi.
- A la primera reunió només hi ha un spit, així que val la pena fer la reunió de la Dismi, que està uns 5 metres més avall.
- El segon llarg és una mica perdedor. Cal flanquejar amb tendència clara cap a l’esquerra fins a localitzar un bong amb cordinos, que marca el punt on cal iniciar una diagonal cap a la dreta. Aquesta ens condueix fins a la reunió, situada pràcticament a la vertical de la reunió anterior.
- El quart llarg transcorre per un diedre ben maco. Però atenció, no hem de pujar fins al final de tot del diedre, sinó que uns 5 metres abans hem de sortir cap a l’esquerra, on trobem la quarta reunió.
- El cinquè llarg semblava un regalet de transició, però haurem de fer un petit tram d’adherència ben interessant. Per sort, la roca no està gens pulida.
- El sisè llarg és, amb diferència, el millor de la via. Comença amb una bonica bavaresa que dona pas a una magnífica placa, on cal anar buscant el recorregut amb intuïció. El setè llarg també és ben maco i variat.
- El darrer llarg té un tram inicial molt terrós i desagradable. Després d’arribar a l’spit, encara queda un tram de flanqueig amb roca a controlar. Es tracta d’un llarg exposat; segons la ressenya original, hi falten dos pitons.
Orientació
Sud
Aproximació
Anem d’Organyà a Montanissell i seguim la pista en direcció oest fins arribar al coll de l’Apellador (enllaç a Google Maps). Un cop al peu de la Dismi (parabolts visibles), cal fer una fàcil grimpada per la dreta per enfilar-nos a un petit contrafort. Hi ha una fletxa gravada a la roca, i la via comença amb tendència cap a l’esquerra.
Material
14 cintes, friends fins al Camalot #3, tascons, tricams i 3 bagues. Opcionalment, es poden portar 2 pitons plans o universals (un curt i un mitjà) per protegir millor el darrer llarg; l’ideal seria deixar-los posats per tal que la via torni a quedar en bones condicions.
Descens
Anem en direcció est i deixem enrere una primera canal estreta amb una fita. Seguim carenant uns 100 metres fins a la següent canal, situada en un coll més ample i marcada amb dues fites. Aquesta canal és dreta, però es baixa molt bé caminant, sense necessitat de desgrimpar ni fer ràpels.
A mitja baixada hi ha un tram molt curiós en què passem per dins d’una petita cova. Finalment, enllacem diverses tarteres fins arribar de nou a la pista.
Cordada
Ricard Rofes i Jordi Ceballos
Enllaços
Rocacalenta és un projecte sense ànim de lucre, però requereix unes despeses anuals per funcionar. S'agraeix qualsevol aportació.
