Entrevista a Jordi Pina, autor del llibre “Metres avall”

Jordi Pina recentment ha publicat “Metres avall”, un llibre molt original on l’autor explica amb pèls i senyals les principals caigudes d’escalada que hi ha hagut a Montserrat. Es un llibre de lectura molt amena, on resulta graciós adonar-te que les caigudes estan ordenades de menys a més metres, de manera que quan creus que la caiguda que acabes de llegir és molt bèstia, te n’adones de que la resta que vindran encara són molt pitjors! Les cròniques són de caigudes amb supervivència, així que per sort sempre hi ha final feliç!

A continuació l’entrevista que hem fet al Jordi Pina:

Com se’t va acudir escriure un llibre amb cròniques de caigudes?

L’origen de tot plegat és que el novembre del 2021 em vaig accidentar durant l’escalada de la via normal al Pito del Sereno (Montserrat). Per no allargar-me en l’explicació del meu accident, que explico en detall a l’epíleg del llibre, comento aquí que vaig tenir una caiguda de trenta metres amb un factor dos a la reunió. Mentre em recuperava de tot el que m’havia fet la gent em va començar a explicar grans caigudes, no sé si intentant animar-me o amb quin propòsit! En un moment determinat em vaig posar a escriure un article explicant totes les històries que m’havien arribat, però l’article es va anar fent gran i me dona em va comentar que el format correcte pel que estava fent era un llibre. Jo vaig flipar, “un llibre??!!!”. Un any i mig després, el “Metres avall” arribava a les llibreries.

Què tal va la “Metres Avall World Tour”? Ja portes fetes un bon grapat de presentacions del llibre, oi?

Sí, de moment n’he fet cinc! La majoria en rocòdroms i centres excursionistes. És d’agrair que els protagonistes de moltes històries del llibre s’han bolcat en la fase de promoció i a cada presentació han vingut alguns d’ells a explicar el seu cas en directe. A la gent li encanta! Ja han vingut a explicar els seus accidents el Joan Prunera, el Vicenç Barberà, el Joan Pera, el Joan Berrocal, el Ferran Guerrero i molts més!

Al llibre parles d’accidents, però no has entrat en el terreny de les víctimes mortals, per què?

La idea és que totes les cròniques que explico són de gent que en va sortir viva. En començar el projecte em vaig plantejar si parlar d’accidents mortals, però de seguida ho vaig descartar per diversos motius. Per començar, em vaig plantejar a qui hauria de demanar permís per parlar d’un accident amb morts… A la parella si en tenia? Als pares? Als fills? Als amics? Ni idea… A més, si hagués decidit cobrir casos amb morts, les entrevistes que hauria fet haguessin estat ben angoixants tant per mi com per l’entrevistat. També vaig pensar que volia que les presentacions del llibre fossin una festa i no trobades tristes.. Per tots aquests motius vaig decidir no tractar casos amb accidents mortals. Bé, excepte un, la mort del Peque, el Ricardo i el Mantecas a la Paret de l’Aeri l’any 1981 l’explico a l’inici del quart capítol perquè poc després del seu accident hi van haver dues caigudes amb final feliç a la Paret de l’Aeri que no es podien explicar sense emmarcar-les en el trist accident dels tres joves.

Com ha estat l’experiència d’escriure el llibre? Ha estat molt més laboriós del que havies previst inicialment?

Sí, sovint comento que si hagués sabut la feinada que seria potser no l’hauria fet! Jo, il·lús de mi, em pensava que la feina d’escriure un llibre era únicament escriure’l. La realitat és que m’he adonat que escriure el llibre ve a ser un terç de la feina. Un cop escrit cal trobar una editorial que te’l vulgui publicar, treballar amb l’editorial fins a tenir-ho tot a punt i, un cop el llibre ja existeix, implicar-se en la fase de promoció. Per la meva part, comentar que la part de treballar amb l’editorial ha estat una molt bona experiència amb els professionals de Desnivel.

En comptar els metres totals d’una caiguda, és rellevant tenir en compte el “xiclet” de la corda, ja que s’afegeixen més metres del que podria semblar a priori si només considerem la distància respecte a la darrera assegurança que ha aturat la caiguda. Ens ho pots explicar una mica?

A veure, t’explico com he estimat els metres de les caigudes. En la majoria dels casos l’escalador recorda a on era en el moment de caure i a on va anar a parar. Amb aquesta informació jo mirava les ressenyes i calculava els metres caiguts, que al final són un aproximat probablement magnificat pel fet que la majoria de les ressenyes marquen les tirades amb més metres dels que tenen realment.

En el cas de la caiguda del Vicenç Barberà al Plàtan de Diables la situació no era així, el fet que el Vicenç no recordés on va anar a parar exactament va fer que hagués d’enfocar el càlcul diferent. Jo tenia clar que la reunió on va començar la caiguda era 50 metres per sobre d’on estaven l’Ángel Vedo i el Rafa Jariod, per tant, 50 metres segurs. La corda que duia era de 60 metres, en resultat, 60+50=110 metres. Vaig afegir 10 metres de xiclet de corda, sumant així un total de 120 metres. Els 10 metres de xiclet són un estimat, el Vicenç recorda que va haver-hi molt xiclet i diversos rebots. Si van ser 10 metres, una mica menys o una mica més ja no es pot saber, però 10 metres és una elongació de la corda del 16%, que és un valor normal per un factor dos segons les especificacions de les cordes.

T’has trobat amb algunes caigudes que els protagonistes no han volgut fer constar al llibre?

Sí, i tant. És curiós perquè hi ha des de protagonistes molt implicats en el llibre fins a persones que no han volgut sortir-hi. De fet, al meu ordinador tinc un document que es titula “Caigudes no publicables.docx” on he recopilat els accidents que sé que han passat i que m’han explicat, però que els protagonistes m’han dit que no volien que publiqués. Aquestes no les explicaré aquí, però, si anem a escalar junts, us en puc fer cinc cèntims sense dir el nom dels protagonistes! N’hi ha de molt bèsties, la veritat.

Suposo que arran de la publicació del llibre, t’has assabentat de més caigudes a Montserrat. N’hi ha alguna de destacable que per distància haguessis inclós en el llibre?

Mmm… Des de la publicació del llibre m’han arribat rumors del tipus “un dia em van explicar que havia passat…”, però de caigudes verificables no me n’ha arribat cap més, senyal que vaig fer una bona fase de recerca! Durant la fase d’escriptura vaig rebre diverses històries que no vaig poder verificar perquè no vaig trobar ni els protagonistes ni ningú que hagués vist l’accident en persona. Per evitar divulgar històries no validades aquests casos no els vaig incloure en el llibre. De fet tinc diversos casos que ni tan sols em crec que passessin de veritat.

Per exemple, em van explicar que una persona va tallar la corda de l’escalador que anava de segon perquè s’havien pres tripis i va tenir una al·lucinació perquè pocs dies abans havien vist la famosa pel·lícula Touching the void on es talla una corda. Però clar, qui sap si això és real!

Tens recollides també caigudes d’escalada potents a altres indrets de Catalunya?

Mentre escrivia el llibre me’n van explicar algunes que havien passat al Pedraforca, al Montsec o al Pirineu, però en aquell moment ja tenia molt clar que volia que el llibre se centrés a Montserrat i, més enllà d’escoltar les històries, no me les vaig ni apuntar.

I en un context internacional, has trobat informació de caigudes amb supervivència, o és algo que queda en un àmbit molt local i és difícil trobar-les documentades? Hi ha alguna que per distància pugui estar a prop de la caiguda de Vicenç Barberà?

Hi ha llibres com els de “Seguridad y riesgo” del Pit Schubert que també expliquen caigudes i accidents, però molts ho fan des d’un punt de vista més centrat en la seguretat i la gestió del risc que no pas amb la voluntat de cobrir una història. En el seu dia vaig buscar per internet si hi havia algun llibre anàleg al meu, però no vaig trobar res buscant “climbing falls book” o res així. Sembla que he fet un llibre amb un enfoc inèdit.

Estàs preparant un nou llibre de free solos, oi? Ens en pots fer 5 cèntims?

Ara estic molt centrat en la promoció del Metres avall, que al final també és una responsabilitat que tinc com a autor amb l’editorial. Això no obstant, sí que tinc a mig escriure un llibre sobre solos. No cal travessar l’Atlàntic per trobar solos impressionants com els de l’Àlex Honnold, aquí al costat de casa tenim gent que ha fet o fa solos tant o més espectaculars que els americans i que no tenen un documental de Hollywood. Jo el documental no els hi puc fer, però escoltar-los i plasmar les seves vivències i sensacions en un llibre sí!