Manuel López, conegut com “Manolo el cojo” o “Manolo 1º el Grande”, va néixer a Sabadell però ja de ben petit va anar a viure a Terrassa, una ciutat on sempre va estar molt arrelat. Degut a la polio tenia la cama esquerra paralitzada, el que l’obligava a moure’s amb una crossa, però gràcies a la seva fortalesa física i mental, va aconseguir ser un sòlid escalador de setè grau i fer una gran trajectòria com escalador de big wall, especialment a Montrebei.
Va ser un dels principals impulsors de construir al 1989-90 un impressionant rocòdrom al seu barri de Sant Llorenç (Terrassa), que al seu moment va ser el segon més gran d’Espanya després d’un que hi havia a San Pedro Alcántara (Màlaga). En aquest rocòdrom de Terrassa s’hi han celebrat diversos Campionats d’Escalada de Dificultat. Anys després també va impulsar la construcció d’un altre rocòdrom a la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona), on treballava de bidell a la Facultat de Ciències.
El Manolo era un noi de barri, de caràcter extravertit, que sempre estava disposat per escalar amb qualsevol que el volgués acompanyar. Es va iniciar al delicat conglomerat de Sant Llorenç, més endavant a Montserrat, però tot va canviar quan l’Antonio G. Picazo el va portar a Montrebei: aquell entorn salvatge el va fascinar, s’hi movia amb una agilitat increïble! Al llarg dels anys va acabar obrint un total de 14 vies a Montrebei, totes elles vies exigents i que compten amb molt poques repeticions.
L’Antonio G. Picazo recorda al Manolo amb aquestes paraules:
“La vida del Manolo es como una pegadiza balada de fraternidad con la escalada, de amistad con el vicio, es como una de esas canciones que tuvieron su momento de esplendor pero que, pasada su época, de tanto en tanto se vuelven a repetir. Por eso, el Manolo es un personaje atípico, de esos que nunca se olvidarán y muy imprescindible para enriquecer la historia de la escalada. Manolo tenía un don especial para el big wall. Yo fui ganando experiencia de big-wall con el paso de los años, pero él tenía una habilidad innata desde el primer día. Se ganó a pulso el apodo de Manolo 1º el Grande”
Manolo opinava que Roca Regina va perdre tot el seu encant quan es van començar a obrir vies per dalt, i patia perquè a Montrebei acabés passant el mateix. Deia que a Montrebei es busca un enfrontament lo més pur i just possible entre l’escalador i la natura, donant-li un caràcter més arriscat i on és necessària una gran dosi de sang freda.
Comparant les tres muralles del Montsec, va fer famosa la mítica frase de “Terradets es para los niños, Regina para los hombres y Montrebei para los super-hombres”.
Al 1995 es va publicar a la Revista Extrem un escrit anomenat “Stop a los reequipamientos”, on el Manolo deia el següent:
A mi particularmente me encanta abrir vías por arriba, con ello no quiero decir que esté de acuerdo de que se haga de esta manera ya que todo lo que he abierto, sólo tengo un recuerdo imborrable de lo que he abierto desde abajo. Porque si quieres aventura, emoción y riesgo, que es lo que exige este deporte, has de hacerlo de esta forma.
También tengo que dar mi opinión sobre las zonas que están taladrando a base de polvo y parabolts, con cuerdas estáticas por arriba. Hay zonas que son sagradas por su historia aventurera y mística que no se deben profanar si no se cumplen las tres reglas, porque por la vida hay que ir con la cabeza para arriba y no con el culo para abajo.
De la trajectòria del Manolo destaquem les següents fites:
- 1983: El Manolo va fer la primera ascensió de ‘Escándalo Público’ a la Mòmia (Montserrat).
- 1984: Obertura de ‘La Pesadilla de los Dioses’ (450m 7b/A2) a la Paret de Catalunya (Montrebei) amb Antonio G. Picazo i Miguel A. Hernández. Una ruta que compta amb ben poques repeticions i on s’hi van estar 4 dies i 3 bivacs d’hamaques a paret. A la primera nit tot va anar bé, però a la segona nit li va caure el sac de dormir i es va passar tota la nit tremolant de fred. Ho va passar tant malament, que a la tercera nit van compartir sac de dormir amb l’Antonio.
- 1984: Obertura de ‘Raíces del Cielo’ (435m 6a/A2+) a la Paret de Catalunya (Montrebei), la via més dura que van obrir junts el Manolo i Antonio G. Picazo.
- 1994: Obertura de l’exigent ‘Depósito de Cadáveres’ (435m, 6b/A2) a la Paret d’Aragó. Aquesta via va ser idea del Manolo, i li va costar enllestir-la perquè havia d’anar engrescant diferents col·legues escaladors, que es cremaven aviat degut a la duresa de l’itinerari i les pallisses de jumar que s’havien de fer per pujar a donar-li un cop de mà.
- 1995: Obertura en solitari de ‘Manolo Primero el Grande’ (365m, A3+/6b), segons ell, la seva via més dura i que d’alguna manera va suposar el punt culminant de la seva carrera com escalador de big wall.
- 1999: Va impulsar una campanya contra el Quart Cinturó i també evitar la construcció d’un camp de golf a Torrebonica (Terrassa). Per reivindicar-ho, van escalar fins al dotzè pis de l’edifici més alt del seu barri de Sant Llorenç, on van desplegar una pancarta i van passar la nit a una hamaca.
- 2000: La seva darrera obertura va ser Mayúmana (350m 6a/A3) a la Paret d’Aragó, un bon final de festa!
Les seves primeres ascensions són:
| Enllaç | Data | DataHidden | Via | Roca | Zona | Oberturistes |
|---|
Aprofito per agrair la col·laboració d’Edu Doria, Antonio G. Picazo, Jaume Clotet, Amadeu Pagès, Carles Llovet i Martí Puig. Si trobeu qualsevol errada, em podeu contactar a mail@rocacalenta.com
Rocacalenta és un projecte sense ànim de lucre, però requereix unes despeses anuals per funcionar. S'agraeix qualsevol aportació.
