Pep Graells

Pep Graells (Sabadell, 1951)

En Pep va néixer a Sabadell i va començar a escalar als 17 anys, gairebé tota la vida pujant agulletes i gaudint de l’escalada més romàntica. A continuació l’entrevista:

Com vas entrar al món de la muntanya?

El meu pare estava molt lligat a la muntanya i ja de ben petits anàvem tot sovint d’excursió. El meu pare era membre de la Joventut Excursionista Pensament (o Colla Pensament), una entitat que amb els anys es va centrar en l’atletisme. Per això, els socis més arrelats a l’excursionisme, al 1926 van marxar i van fundar l’Agrupació Excursionista Terra i Mar (TIM).

Al principi em vaig aficionar a l’espeleo i em vaig apuntar al GETIM (Grup d’Espeleologia del Terra i Mar), on fèiem molta activitat. Al 1968 vam fer una campanya molt intensa a la Cova del Manel (Sant Llorenç), on després d’una feinada vam aconseguir eixamplar un petit pas, que va permetre accedir a una nova galeria d’uns 100 metres, que es coneix com ‘Galeria GETIM’.

Al 1969 em vaig apuntar al GERPES (Grup Espeleològic Rats Penats Escoltes de Sabadell), que era un altre grup d’espeleo de Sabadell on de seguida vam fer molt bona amistat amb tota la colla i quasi sempre sortíem junts.

Com vas començar a escalar?

M’havia mirat un munt de cops el Cavall Bernat de Sant Llorenç… Amb els amics pujàvem sense cordes fins a la meitat, però no ens atrevíem a acabar de pujar, amb el que tornàvem a baixar…

Un dia tornàvem de fer espeleo a la Cova del Manel i, aprofitant que portàvem cordes, ens hi vam enfilar. No teníem ni idea d’escalar, però va ser tot un descobriment i de seguida ens vam enganxar. Amb els GERPES al principi fèiem sobretot espeleo, però després quasi sempre escalàvem i l’espeleo va quedar en un segon pla.

On us informàveu de les vies d’escalada?

Les entitats excursionistes de Sabadell encara no s’havien fusionat en la UES, però els escaladors d’alguna manera ja s’havien anticipat i havien creat el CAS (Club Alpí Sabadell), on s’aplegaven tots els escaladors del CES, TIM i CEV.

El CAS no tenia local, així que tots els escaladors anaven al local dels TIM, on hi havia un magnífic ambient d’escalada. Allà vam congeniar molt amb en Lluís Coromines, un escalador que al 1948 va ser un dels oberturistes de la TIM a l’Aeri. En Lluís ens aconsellava i ens donava idees de quines vies podíem fer.

Al CAS es feien moltes activitats, entre elles la Setmana de l’Alpinisme, on es convidaven escaladors reconeguts per fer xerrades. Dins d’aquestes activitats, un dels anys se’ls va acudir fer la Peladakòrum, on la idea era pujar disfressats al cim de la Pelada (a Montserrat). Es devia fer uns 3 o 4 anys i ho recordo molt divertit.

Quines són les teves vies preferides?

Hi ha diverses vies que he repetit en nombroses ocasions, com moltes Arestes Brucs de la Regió d’Agulles (Montserrat), la Normal de la Castellassa de Can Torras (Sant Llorenç), o diverses agulles de la Regió de les Fogueroses (Sant Llorenç).

També tinc un gran record de la Griviola Bella al Montgròs, l’Aresta Brucs del Dit, la GEDE a l’Agulla Gran del Pas del Príncep i l’Easy Rider a l’Aeri.

N’havíem fet d’altres més difícils, però si anava massa apurat no les gaudia, sempre he intentat fer vies que em veiés amb cor d’anar de primer a qualsevol dels llargs, ja que és quan acabava més satisfet. En ocasions havia fet vies que m’anaven grosses amb algun company fort, però la veritat que les sensacions al acabar eren molt diferents.

Mai he estat un escalador de vies molt difícils ni grans parets, el que m’agrada és l’escalada romàntica, on el fet d’escalar és només una part de l’activitat, al mateix nivell que gaudir de la natura, dels companys, fer un bon àpat, explorar nous indrets…

Després de voltar per tots els racons de Sant Llorenç, amb el pas dels anys vam descobrir diverses agulletes com el Ninot, l’Agulla de la Soca Podrida, l’Agulla de Can Robert, la Roca d’Equilibri (després rebatejada com Forat de la Senyora) i l’Agulla UPS. Descobrir aquestes agulletes perdudes, fer-ne la primera ascensió i poder-les batejar era increïble!

Un altre fanàtic de descobrir agulles era en Josep Barberà, el vas conèixer?

Sí, després de publicar el Montserrat Pam a Pam al 1977, el Josep va començar l’Operació Entre Rius, on es va centrar en Sant Llorenç, i vam xerrar diverses vegades per intercanviar informació d’agulles. Després d’una bona feinada, l’any 1979 va publicar el llibre Sant Llorenç Pam a Pam.

Amb el Josep vam fer bona amistat, i quan ens vam casar amb l’Anna ens va fer un curiós regal de noces: ens va fer del Grup Cavall Bernat! A una de les Trobades del Grup vam conèixer als entranyables Josep Maria Torras i Joan Nubiola. Recordo que amb el Joan Nubiola era un no parar de riure, sempre estava de conya! Ens va encantar poder-los conèixer, ja que sempre ens havíem emmirallat en la seva manera de viure l’escalada, que ells anomenaven “arrampicare divertendosi”, que en italià vol dir algo així com “escalar divertint-se”.

Vas obrir un parell de vies a la Font Soleia (Sant Llorenç), oi?

Sí, en aquella època només hi havia una via en tota la Font Soleia, i estava passada la font. Era una via amb burins molt antics i mai vam saber qui l’havia obert. Un dia, anant a caminar, ens vam fixar en una cridanera fissura i vam anar a obrir-la per celebrar els 25 anys de l’Angel Martínez, per això la via es diu ‘Quart de Segle’.

A aquesta sortida també es va apuntar en Lluís Baciero, que estava molt més fort que nosaltres, ell feia esportiva i va quedar meravellat amb les possibilitats de la zona. Llavors ho va comentar al seu amic Santi Marzo i aviat van obrir un grapat de vies d’esportiva. Al començament la zona es mantenia una mica en secret pels locals (ho anomenaven “secretivo”), però es va acabar coneixent arreu.

Gairebé totes les teves obertures són a Sant Llorenç, però en tens algunes a Montserrat, quines són?

Amb el Francesc Alavedra i l’Albert Alonso vam obrir la via Sabadell a l’Escorpí resseguint una evident fissura. Malauradament, als pocs mesos l’Albert va morir fent la via del Curset al Pic Rodó (Núria). Llavors vam rebatejar la via de l’Escorpí com ‘Albert Alonso’, que és com es coneix actualment.

Una altra obertura a Montserrat en que vaig participar va ser l’Aresta Brucs al Cavall dels Brucs. Sabíem que en aquesta agulla només hi havia la via normal, i amb el Lluís Baciero vam anar a investigar. Vam tenir una feinada impressionant per arribar-hi, era molt selvàtic, i aquell dia només vam tenir temps de posar un parell de burins….

En un segon atac vam enllestir la primera tirada. I quan un tercer dia havíem d’acabar la via, també ens va acompanyar el Santi Marzo. El Santi i Lluís van passar al capdavant obrint la segona tirada, però els va costar més del que havíem previst. Quan van fer cim, el Jordi Carreras “Cuc” i jo vam mirar l’hora i vam preferir baixar per no fer tant tard.

Quina creus que és la millor via que has obert?

La més ferma és l’Aresta Rock and Roll al Cingle de la Cova Roja (Sant Llorenç). La vaig començar a obrir en solitari per baix, però vaig tenir un bon ensurt… Després d’uns 20 metres d’escalada, vaig fer una sortida en lliure i se’m va enganxar el prusik al moment més inoportú. Per poder avançar el vaig haver de treure (si queia, m’anava directe a terra) i vaig arribar a la reunió dels nervis…

Aquell dia ho vaig deixar estar i després de rumiar-ho, la resta de llargs els vaig equipar despenjant-me per dalt. Obrir una via així no té res a veure, ja que vas baixant tranquil·lament i vas posant assegurances on et sembla, però no em veia amb cor de tornar-hi des de baix.

Un cop acabada, vaig engrescar a l’Albert Valero i vam fer la primera ascensió plegats. Penso que va quedar una bona via, tot i que actualment els burins deuen estar molt vells.

Alguna anècdota?

Recordo una de molt bona… Era l’any 1970, i 4 amics ens vam engrescar amb escalar el Cavall Bernat de les Illes Medes, que és l’illot que queda més a l’est. Un dels amics va portar una petita barca inflable, aquell dia el mar estava com una basseta i no feia gens de vent, què podia anar malament?

Després d’inflar la barca, vam pujar-hi els 4 (era realment petita!) i vam començar el trajecte. Només teníem un rem i anàvem molt lents, però poc a poc anàvem avançant… Quan gairebé arribàvem a la Meda Gran, una embarcació se’ns va apropar al·lucinats al veure’ns en aquella barqueta els 4 encongits, i ens van dir que anéssim amb compte perquè venia mal temps.

Ens havia costat un munt arribar fins allà, però després de rumiar-ho uns minuts, i tenint en compte que 2 dels amics no sabien nedar, vam decidir girar cua i tornar cap a la platja. Després d’una estona, quan estàvem a mig camí, de cop es va aixecar un mal temps espectacular…

Les onades eren cada vegada més grosses i temíem que en qualsevol moment se’ns bolqués la barca. Així que els 2 que sabíem nedar, vam baixar de la barca i intentàvem aguantar-la com fos per a que els companys no caiguessin a l’aigua. Van passar uns minuts que se’ns van fer eterns, començàvem a estar desesperats i vam tenir la gran sort que una embarcació ens va veure i ens van rescatar. Una mica més i acaba en tragèdia!!

Un parell d’anys més tard, ens vam voler treure l’espineta. Un amic de Sabadell que tenia una barca de motor ens va apropar a l’illa i vam poder escalar el Cavall Bernat!