Josep Torner

Josep Torner (Sabadell, 1953)

En Josep va néixer a Sabadell i és conegut als cercles d’escalada com “Lennon” (per les característiques ulleres). Va escalar al llarg de quasi 30 anys, una activitat que era la seva passió i encara recorda amb entusiasme. A continuació l’entrevista que li hem fet el 28 de febrer de 2022:

Com et vas introduir al món de la muntanya?

El meu interès per la muntanya va despertar gràcies a l’esplai de Campoamor (a Sabadell), on vaig anar amb 13 anys i vam pujar al Pedraforca pel Verdet. Em va encantar i aviat em vaig apuntar al CES (Centre Excursionista de Sabadell) per anar fent sortides a la muntanya.

Quines van ser les teves primeres escalades?

Vaig començar a escalar al 1968 a Sant Llorenç del Munt. Les primeres vies van ser al Cavall Bernat, Esquirol, Punta del Mig… Més tard vaig fer un curset de l’UES (Unió Excursionista de Sabadell) al Sot del Bac. Els monitors eren el Joan Miquel Dalmau, Josep Fígols i Carles Olivella.

Després del curs vaig seguir anant per Sant Llorenç i al Sot del Bac (Roca Plana, les Germanes, etc.), ja que podíem arribar fàcilment en transport públic des de Sabadell. Més tard, vam començar a anar a Montserrat, però cap de nosaltres tenia cotxe i arribar en transport públic era una mica embolic…

Com anàveu a Montserrat?

Com dissabte treballàvem, sortíem de casa dissabte a la tarda. Primer agafàvem un tren des de Sabadell fins a Monistrol, i després un bus ens deixava al creuament de Santa Cecília o al Monestir. Dormíem fent un bivac on podíem, i diumenge ens aixecàvem ben aviat per aprofitar el dia. Quan volíem escalar alguna via a parets, llavors ens hi posàvem de nit, ja que ho teníem calculat i havíem d’acabar d’escalar sobre les 16h. El darrer bus baixava a les 18h i no el podíem perdre…

Per exemple, quan vam fer l’Anglada-Cerdà a l’Aeri, la vam clavar, vam començar la via a les 3 de la matinada i vam acabar a les 16h, així que aquest dia no vam patir per fer tard, però sempre ho havíem de tenir molt en compte.

Si perdíem aquest bus, llavors ja era segur que arribàvem a casa a les tantes. Segons l’hora, una opció era baixar amb l’Aeri i trucar perquè ens vinguessin a buscar. Si no, sempre podíem anar a Barcelona amb els catalans i esperar al “tren dels borratxos” que passava a la nit, però l’havíem agafat algun cop i la gent anava molt passada de voltes…

Qui van ser els teus companys d’escalada?

Vaig escalar amb molts companys diferents, com l’Antonio García del Pozo “Antoñito”, Santi Marzo, Lluís Baciero, Enric Renom, Xavi Balet, Juli Llorens i Nandi Salas, entre d’altres.

Algun cop vaig escalar també amb el Fredi Parera. El primer cop va ser a la GAM de Diables i el Fredi devia tenir uns 15 anys. Va ser curiós perquè jo estava escalant la via amb un altre company i per sota venia una cordada on estava el Fredi. Un d’ells es va haver de baixar i el Fredi es va encordar amb nosaltres. Ens van dir que no patíssim, que aquell nano era jove però no tindríem cap problema amb ell, i així va ser, va anar tot rodó.

Quins escaladors eren els vostres referents en aquella època?

De Sabadell destacaria el Santi Marzo, que amb el temps va acabar sent un escalador molt fort d’esportiva. També el Juan Wenceslao, que amb el Manel Balet van obrir la via Sabadell al vessant oest del Naranjo de Bulnes, una via molt dura.

També destacaria a l’Antonio G. Picazo, per mi el millor escalador de grans parets, que fins i tot en solitari era capaç d’obrir vies molt potents.

Com vas viure la unificació de l’UES?

Al 1970 es van unificar el CES (Centre Excursionista de Sabadell), els TIM (Terra i Mar) i el Centre Excursionista del Vallès. Al 1971 vam anar al Campament de la Unificació de l’UES, que va ser a Vallibierna. Recordo que al campament ens vam fer un fart de fer un muntanya, i a més vam coincidir amb els escaladors mítics del TIM, que aquella època devien rondar els 40 anys i ens infonien un cert respecte.

Hi havia vies mitificades que ningú repetia?

Potser la TIM d’Ecos, de la que vam fer la primera repetició amb el Xavier Nicolau i Jordi Romero. Havia estat oberta al 1956 i ningú l’havia repetit fins que ens hi vam posar nosaltres al 1977.

Vam haver d’anar diversos caps de setmana, i vam muntar un petit bivac a peu de via on hi deixàvem el material. Als darrers dies, alguns escaladors de Sabadell ens animaven a crits des de la carretera i ho vam agrair, la veritat que vam acabar rebentats. En tota la via només vam trobar 1 escarpra molt llarga, 1 tac de gusta podrit i una mena de pitonissa de la que no ens vam atrevir a penjar-nos. Com a les reunions no hi havia res, vam posar-hi burins.

De quines vies guardes més bon record?

Em van agradar especialment l’Anglada-Cerdà de l’Aeri, la GAM de Diables, la GAM del Bisbe, l’Aresta Ribas al Bastó del Frare, la GEDE a l’Escorpí i l’Anglada-Cerdà al Frare Gros.

A la Mòmia vam fer una integral molt maca, vam entrar per la Santacana, després la variant Serrano-Araguz i, sense baixar a terra, vam fer un petit ràpel i vam enllaçar amb la variant Mas-Guasch de la Mòmia. La vam batejar com la via de les variants, no sé si s’haurà repetit…

També va estar molt bé el dia del Melindro (a Frares), això va ser al 1975. Havíem vist aquesta agulleta un dia després d’escalar el Lloro, però no teníem cap més informació. Un dia, el Josep Barberà va venir a l’UES a fer una xerrada, li vam preguntar i va resultar que ell n’havia fet la primera ascensió. Ens va acompanyar a repetir-la, i recordo que vam portar una elèctron d’espeleo per així poder remuntar una altra vegada al coll.

Vas viure algun accident de prop a la muntanya?

Sí, per desgràcia en vam viure uns quants, com el del Bartomeu Puiggròs a la Mas-Brullet, l’accident del Jacint Aguilar a l’Anglada-Cerdà de l’Aeri, o en diverses ocasions al Pedraforca.

Respecte al Bartomeu, l’accident va ser al 1975, aquell dia nosaltres estàvem escalant la Casas-Chani quan vam escoltar un terrabastall d’algú que havia caigut al costat. Com escoltàvem crits, vam baixar de seguida per ajudar-los, però no vam poder fer res per la vida del Bartomeu. Després vam escalar fins a l’alçada on es trobava l’altre escalador i el vam ajudar a baixar, ja que li van quedar les mans ben cremades al intentar aturar sense èxit la caiguda del Bartomeu. Anys després, amics i familiars seus van escriure el llibre “Les muntanyes que vaig estimar. Records d’un muntanyenc caigut”, on vaig conèixer tota la activitat de muntanya que havia fet el Bartomeu.

Les teves ressenyes són molt guapes, com les feies?

Bé, sempre feia una ressenya de totes les vies que escalava, en aquella època era habitual que tots teníem un quadern on apuntàvem les escalades. Jo treballava de delineant, amb el que tenia accés a tot el material per dibuixar. Si tenia una foto de la paret o agulla, llavors feia servir paper vegetal per dibuixar bé tot el relleu. Les ressenyes les dibuixava amb rotring i, quan ho tenia tot llest, en feia una fotocòpia per guardar-m’ho al quadern.

Vas obrir vies?

Poca cosa, sobretot m’agradava repetir vies, d’obertures en vaig fer al voltant d’unes 10. Una d’elles va ser la Veni-Vidi-Vinci a l’Escolanet (Montserrat), que vam obrir amb el Santi Marzo. Ens va costar diversos dies de feina i va quedar una via molt exigent… Potser l’hauríem d’haver assegurat més, recordo algun tram una mica precari…

Fins quan vas escalar?

Vaig deixar d’escalar al 1996, després de gairebé 30 anys. Vaig tenir algun ensurt i el cardiòleg em va recomanar no fer esforços. Va ser una pena perquè l’escalada era la meva passió però què hi farem, ens hem d’adaptar…