Travessa de les 5 puntes del Mallo Firé (Riglos)

La conquesta de totes les puntes del Mallo Firé és ben interessant, cronològicament va anar així:

9/7/1935: Jean Arlaud, Jean Grelier i Piero Ghiglione coronen la més accessible de les puntes del Mallo Firé, concretament la Punta Buzón, coneguda així pel pot de registre que hi van deixar.
17/8/1942: Ernest Mallafré, Francesc Blasi i Joan E. Bou coronen per primer cop la cobejada punta principal del Mallo Firé, i ho fan escalant des del coll sud (el que dóna a la Punta Mateo). Aquesta punta es va denominar originalment Punta de los Catalanes, però es va rebatejar a Punta Mallafré després de la mort d’Ernest Mallafré a causa d’una allau quan el 31/12/1946 baixava esquiant del Pic de Monestero.
1/6/1944: Ángel Mateo i Ángel Serón coronen per primer cop la Punta Mateo, que es va denominar així perquè el primer en pujar-la va ser l’Ángel Mateo.
19/4/1946: Jordi Panyella “Pany”, Francisco A. Peire i Alberto Murguía fan la segona ascensió a la Punta Mallafré, i ho fan obrint una nova via (anomenada Peire) que hi puja des del vessant nord, concretament des de la bretxa entre la Punta Montolar i la Punta Mallafré. Al dia següent, la mateixa cordada va coronar per primer cop el Mallo Pisón obrint la que actualment coneixem com a via normal.
29/6/1946: Ángel Serón, Fernando Millán i Roberto Martí “Chichín” coronen per primer cop la Punta no Importa, i ho fan accedint rapelant després d’escalar la Punta Mateo. El nom d’aquesta punta no és per la seva manca d’importància, sinó en referència al nom de la Centúria No Importa del Frente de Juventudes de la Falange, que a la seva vegada fa referència a un lema de Primo de Rivera i era també el nom de la revista de la Falange.
14/10/1946: Ángel Serón, Fernando Millán, Roberto Martí “Chichín” i Francisco Fau coronen per primer cop la darrera de les puntes que quedava pendent i l’anomenen Punta Montolar. L’escalada la fan des de la bretxa entre Montolar i Mallafré. El nom és en referència a la Centúria Montolar del Frente de Juventudes de la Falange.
26/8/1956: Roberto Ligorred, Fernando Cantero i Antonio Virgili escalen per primer cop les dues puntes secundàries del Mallo Firé, que són el Dedo (o Punta Piriqui) i la Punta Sally (o Punta Este).
1956: Alberto Rabadá i Ángel López “Cintero” fan la primera travessa nocturna de les 5 puntes principals i ho aconsegueixen en un magnífic horari de només 4h 40min. Comencen a escalar a les 23h des del Jardincillo, pugen les 5 agulles i a les 3:40am ja tornen a estar al Jardincillo.

La travessa de les 5 puntes és un magnífic recorregut per rememorar l’esperit més clàssic de l’escalada a Riglos, on l’objectiu principal era conquerir agulles i no estava tot ple de xapes com ara. Totes les reunions/ràpels estan en perfecte estat i hi ha parabolts al llarg de la travessa, però estan distanciats i s’ha d’escalar, no és un recorregut d’iniciació. La roca més dolenta està sanejada, però cal saber-se moure en diversos trams amb roca a controlar.

El recorregut que hem seguit per escalar les 5 puntes és el següent:

Des del Collado del Firé escalem un llarg per accedir al Jardincillo.
Travessem el Jardincillo caminant i escalem un llarg fins a la bretxa entre la Punta Montolar i la Mallafré.
Escalem la Punta Montolar per la via original. Just sortint de la bretxa, anant uns 2 metres a l’esquerra es pot llaçar un bon pont de roca, estaria bé deixar-hi un cordino però no el portàvem. Rapelem pel mateix lloc i tornem a la bretxa.
Escalem la Punta Mallafré per la via Peire (roca a controlar!), seguim un cable i rapelem cap al vessant oest.
Accedim amb una petita grimpada a la Punta Buzón i escalem el bonic llarg del “Pas de la via”. S’anomena així perquè quan estem al pas més difícil, si mirem avall podem veure la via del tren sota els nostres peus!
Accedim caminant a la Punta No Importa i tornem per situar-nos al peu de la Punta Mateo.
Escalem la Punta Mateo pel seu vessant oest i tornem a rapelar pel mateix lloc.
Rapelem el llarg del “Pas de la via”, desgrimpem la canal arbrada i rapelem fins al Jardincillo.
Opcionalment pugem a la Punta Sally. No l’hem escalat, però en una ullada ràpida ens ha semblat que són uns 10m al voltant de IV grau amb roca a controlar.
Travessem el Jardincillo i amb un ràpel tornem al Collado del Firé.

Orientació

La travessa en general és força ombrívola, millor no anar-hi a l’hivern.

Aproximació

Aparquem al poble de Riglos. Anem cap al Mallo Pisón, el voregem i prenem un corriol en direcció al Mallo Firé. No hem de pujar per la tartera, sinó per un corriol que queda a la seva esquerra i que ens porta còmodament al Collado del Firé.