CADE a la Paret d’Aragó (Montrebei)

La CADE a la Paret d’Aragó va ser oberta al llarg dels anys 1972-77 per un nombrós equip d’escaladors del CADE format per Joan Badia, Emili Albir, Joan Mari, Josep V. Ponce, Paco López, Ricard Vila, Josep Lalueza, Josep E. Paül, Emili Civís, Josep Mª Castán, Joan C. Vinyes i Eduard Ruiz.

Tal com explica Emili Civís al seu llibre “Roques, glaceres i cims”, tot va començar quan un enginyer implicat en la construcció de l’embassament de Canelles va fer partícip a Claude Colin de l’existència del congost de Montrebei i les seves grans parets. A mitjans dels anys 60, en Colin, Abella i Civís van fer una primera incursió sobre el terreny, que els va servir per esbrinar com fer l’aproximació i definir la ruta a seguir.

La primera temptativa va ser l’any 1972, a càrrec de Josep Lalueza, Josep E. Paül i Eduard Ruiz, però van ser necessaris diversos anys de feina i l’esforç col·lectiu dels escaladors del CADE per enllestir l’obertura el 24/4/1977. Va ser la primera via en tota la Paret d’Aragó, un formidable itinerari.

El 25/12/1977 en Josep V. Ponce i Ricard Vila van fer la primera ascensió integral de la via, i van retirar totes les cordes fixes que romanien a la paret. I no va ser fins un any i mig més tard, concretament el 29/4/1979 que Josep E. Paül i Josep Lalueza van fer la segona ascensió de la via (la primera en que la via era lliure de cordes fixes).

La via va ser reequipada al 1993 per Emili Albir, Joaquín Olmo, Josep Mª Castán i Josep Rigol.

Alguns comentaris:

Tenint en compte l’aproximació (1h 30min), l’escalada (de 9 a 12h) i el retorn (de 2:30 a 3h), cal preveure una llarga jornada.
Compte amb la calor a les hores centrals del dia, val la pena portar aigua de sobres per si de cas.
Al llarg 3 van caure diverses llastres i l’itinerari s’ha vist modificat. Actualment és un tram finet al voltant de 6a protegit per un pitó.
Al llarg 8 hi havia una característica savina cap per avall que era molt útil per superar un sostret. Actualment ja no hi és i en el seu lloc hi ha un pitó rebregat de dubtosa solidesa, estaria bé posar-hi un pitó en bones condicions.
L’itinerari és molt lògic, no és una via perdedora. La via es pot fer tota en lliure amb un grau al voltant de 6c. De dificultat obligada, jo diria V+/6a.
La roca és excel·lent gairebé a tota la via. Es una via amb compromís, si en cas de necessitat cal baixar, pot resultar complicat.

Orientació

Sud-est

Aproximació

Des de Viacamp prenem la pista direcció a Montfalcó, passem el poble abandonat de l’Estall i quan ja veiem les parets, aparquem al collet que hi ha a N42º 04.132′ E0º 38.488′ (enllaç a Google Maps). Nosaltres hem seguit aquest track, però es pot guanyar ben bé mitja hora si enlloc de baixar cap al barranc, simplement seguim baixant per la pista. Fent-ho bé, cal comptar al voltant de 1h 30min. Podem identificar el peu de via perquè hi ha un burí sense capa i una fletxa a la roca.

Material

16 cintes, friends fins al Camalot #4 (repetint del Totem groc al lila), tascons i estreps

Descens

Tal com sortim de la paret, encara ens queda superar una xemeneia. Per arribar-hi, simplement anem recte cap a l’esquerra a buscar la xemeneia, que queda amagada darrera l’esperó. Un cop a dalt, seguim els rastres de pas (hi ha marques d’alguns arbustos podats) fins arribar a un petit ressalt que esquivem per la seva dreta. Després seguim amunt per la part més dèbil (corda fixa i alguns passos de II).

Un cop superades totes les dificultats, encara hem de carenejar una bona estona fins al cim del Montsec d’Estall. Després seguim pel PR fins al Pas de Sant Miquel, on hi ha un pal indicador i prenem el camí de baixada fins al cotxe.

Segons hem llegit, hi ha una drecera que pot ser interessant. Hem d’arribar igualment al cim del Montsec d’Estall, i després d’uns 5-10 min hi ha una instal·lació des d’on fem un únic ràpel de 60m. Inicialment és una mica camp a través, però després es converteix en un corriol que enllaça amb la pista que hem agafat al matí per fer l’aproximació.