Oberta els dies 28-29 i 30 de desembre de 1979 per Ricard Vila i Jean Charles Peña, en un total de 15 hores d’escalada efectiva. Sorprenentment va ser oberta en ple hivern, però és que en aquelles dates començava a haver força activitat pel congost i va ser la manera d’assegurar-se que altres escaladors no els prenguessin la línia.
La via està poc equipada, només hi trobem pitons i excepcionalment algun burí original que estaria bé restaurar. L’itinerari està poc domesticat i hi ha diversos trams de roca a controlar, el que li dona un caire força salvatge. Hi ha diversos trams molt bons, però destacaríem l’espectacular xemeneia del penúltim llarg, una joia!
Per a una bona ressenya, consultar la guia “Montrebei” del Luichy.
Jean Charles Peña ens descriu així l’obertura d’aquesta via:
HISTÒRIES D’ESCALADA- Montrebei sempre m’ha produït una sensació d’atracció i respecte per la seva absoluta majestuositat. Paret immensa i plena de vivències personals, d’introspecció i pau. Allà per finals del 78, els escaladors que ens reuníem a la Catedral de Barcelona, barreja entre Pirates i els més outsiders del CADE, ja sentíem parlar de les grans possibilitats que oferia aquest espectacular congost verge encara per explorar. A finals d’any, vàrem tastar el recent obert Diedre Audoubert i vam quedar impressionats i captivats. A la dreta del gegant diedre, cridant-nos l’atenció, s’alçaven majestuoses unes impressionants torres o com en dèiem nosaltres, mails terminals coronant el cim de la paret. El Ricard, que ja havia participat activament en l’obertura de la imponent via CADE de la Paret d’Aragó, també va sentir l’atracció d’aquesta evident i cridanera secció de la Paret de Catalunya.
Després d’una bona campanya d’escalades als Alps de Chamonix i Dolomites a finals del l’estiu del 79, quedem per inspeccionar de prop la paret i fem la també recent oberta via Paül-Lalueza de la Paret de Catalunya. Ho teníem clar, volíem obrir la via dels mails i havíem d’avançar els plans, el congost bullia ja de molta activitat entre francesos i els nostres companys, tots sentíem la mateixa atracció, anar i escalar els abismes encara per traçar i culminar l’idil·li sorgit amb la paret. L’hivern va entrar amb força però l’oportunitat no la podíem deixar passar.
A finals de desembre, exactament el dia 28, arribem a la tarda al final de la pista del costat de la paret de Catalunya. Anem lleugers amb la intenció d’obrir el traçat més directe cap als mails terminals. Si aconseguim enllaçar sistemes de fissures, l’ús del burí serà mínim. Després d’obrir quasi 3 llargs bastant complicats, per sinuosos i poc definits, a més de la perillosa tasca de neteja de llastres i blocs, cau la nit i rapelem fins a la feixa basal.
L’endemà ens aixequem d’hora, fa força fred i enfilem cap amunt. No portem sacs, només una funda bivac pels dos. Avancem sense distraccions i molt concentrats en trobar la millor ruta, amb un parell d’embarques que ens fan retrocedir, però decidits i contents. Entre la setena i vuitena reunió, torna la nit i només hem trobat una petita lleixa on hem de quedar-nos asseguts lligats a la paret. Els dies són molt curts i quan cau el sol la temperatura es desploma al voltant de 0°C. La nit és molt ventosa i no hi ha forma de quedar-se dormit del tot. Els dos tenim una sèrie de somnis estranys i pertorbadors, potser perquè no teníem clar si ens cascaríem un altre bivac incòmode com aquest, ja que la paret sembla no donar treva i els mails terminals tenen un aspecte bastant intimidador.
Amb l’alba i tremolant de fred, continuem escalant per entrar en calor. El ritme s’accelera miraculosament i l’escalada entra en una fase agraïda i més fluida. Ja tenim clar que sortirem sense un altre bivac. Arribem al cim el dia 30 de desembre sobre les 16 hores, cansats però molt contents, hem resolt el nostre idil·li amb la paret, queda establerta la Directa IDYL.
Orientació
Sud-oest
Aproximació
Un cop a Àger, prenem la carretera cap al Parc Astronòmic. Passats uns quilòmetres, prenem una pista a l’esquerra (Castell de Sant Llorenç) i la seguim fins al Prat de Sant Llorenç (enllaç a Google Maps).
Hi ha 3 possibles aproximacions fins a peu de via:
- Si volem fer íntegrament la via original, cal entrar per un primer llarg de 6a, que comença ben bé a la vertical de la via. És una entrada poc repetida perquè està molt selvàtica.
- Nosaltres hem entrat per la vira del Diedre Audoubert, que és el més habitual. Després d’escalar el primer llarg del Diedre Audoubert, seguim per la feixa a la dreta, passem per una reunió de 2 xapes (Crucero Costa Dorada) i als pocs metres arribem a la R1 de la Idyl, ja que ens hem saltat el primer llarg original.
- Segons va descobrir el Luichy, la opció més ràpida per accedir a la R1 (és a dir, que també ens saltem el primer llarg original) és anar a l’inici de la GEDE i baixar en diagonal a l’esquerra pel bosc fins accedir a la feixa de la Idyl.
Material
14 cintes i friends fins al Camalot #4 (repetits fins al 2). Si es va just de grau (com nosaltres), poden ser molt útils 3 pitons (2 extraplans i 1 V mitjana) i un estrep. Opcionalment tricams i tascons
Descens
Resseguim el llom de la paret en direcció sud. Quan trobem 2 fites molt juntes, deixem la pista, i de seguida arribem a una fita gegant que ens indica el camí de baixada al Prat de Sant Llorenç.
Cordada
Christian Ruiz, Martí Borràs i Jordi Ceballos
Enllaços
Rocacalenta és un projecte sense ànim de lucre, però requereix unes despeses anuals per funcionar. S'agraeix qualsevol aportació.
