La via Wild Planet ha acompanyat a Pep Masip “Nifo” al llarg de la seva vida, i la via ha evolucionat al seu costat, ja que amb el pas dels anys hi ha obert variants en companyia de diversos amics que l’han acompanyat en aquest “viatge vertical”. El Pep s’ha animat a relatar la bonica història d’aquesta via, i també ha engrescat al Felip Sandiumenge a que fes un petit escrit recordant com van viure els inicis de la via en aquell llunyà 1981.
Relat de Pep Masip “Nifo”
Escriure sobre aquesta via és gairebé com fer una passejada en un jardí de moments molt especials de la meva vida com a escalador…
1979 la nostra descoberta de la paret. La Roca dels Arcs
Tot comença quan en un giravolt de la carretera que puja a la font de la Figuera des de Vilanova de Meià, la boira que és molt típica en aquesta zona a l’hivern, s’esvaeix de sobte i quedem els quatre (Salvador Puig, veí de Cervera i coneixedor de la paret, “Tete” Josep Mª Guillaumet, company seu de cordada, el Felip Sandiumenge i jo, tots quatre del GEDE del Club Excursionista de Gràcia) amb la boca oberta i badant en silenci viatjant entre diedres i plaques verges…
Llavors en Salvador ens indica les dues vies obertes fins llavors (tardor de 1979): la via Lleida a l’esquerra de la paret que solca una línia evident de diedres i la via Tàrrega a la part dreta on la paret té un punt d’inflexió i es fa més curta d’alçada. La resta és verge.
De seguida el Felip i jo ens vàrem encapritxar del diedre central que forma com una trompa d’elefant i anem posant noms als relleus de la roca i jugant amb la imaginació i visualitzant llocs i trams de la potencial escalada.
En Salvador i el Tete, potser amb més maduresa i experiència opten per una línia més a la dreta, també en la part central de la paret que s’estalvia la zona desplomada de la línia que volíem obrir nosaltres i decideixen obrir el que finalment serà la “Via del Quatre” per la forma característica del sostre que travessa el segon llarg, per on avançaran amb més velocitat que nosaltres que quedem una mica aturats en el desplom.
Així aquell cap de setmana comencem cada cordada la seva aventura, compartint experiències en els bivacs que fem a peu de la paret una mica més a l’esquerra on gaudim de la vida primitiva amb un bon foc, riures, postes de sol i albades que romandran per sempre amb nosaltres.
Hi tornem 4 o 5 caps de setmana. Tot va bé i cada setmana som fidels a la cita les dues cordades amb el 4 L de color groc i cap a Vilanova, fins que el Tete i el Salvador acaben d’obrir la via i llavors ens quedem sense transport per seguir la nostra, el Felip i jo no tenim ni tan sols carnet de conduir…
Érem nanos descobrint el món de l’escalada, que llavors estava envoltada de molt misteri i mites i ni la gent del poble sabia que per allà s’hi podia pujar escalant. Recordo el Bar de la família Cirera que llavors estava en el centre del poble, i com ens miraven amb cara mig de sorpresa i mig d’espant quan hi anàvem a fer un cafè o els demanàvem que ens guardessin les cordes i el material per no haver de carregar-lo en transport públic ja que era una aventura arribar des de Barcelona a Vilanova de Meià.
Llavors un dia ens vàrem organitzar una setmaneta d’escapada (fugint del cole i de la família) i el Salvador ens va deixar al inici del camí de la feixa per fer una sèrie de porteigs fins a peu de paret i estar-nos allà fins que acabéssim d’una vegada de burinar els desploms del segon llarg que ens havien fet encallar en l’obertura de la via.
Va ser llavors quan en l’últim relleu per obrir aquest tram li va tocar al Felip arribar on semblava que la placa era menys desplomada i es va atrevir a sortir en lliure i pam a pam va anar avançant fins muntar la R2 just a sota el llavi on comença la travessia del tercer llarg cap a l’esquerra i que intuïm ens portaria al diedre central per poder avançar més ràpidament cap el cim. Va ser una sortida en lliure dels estreps molt agosarada amb el material que portàvem llavors i és una placa que cada vegada que hi passo em fa vibrar escalant. Aquells dies vàrem poder iniciar el tercer llarg i així es va quedar la via esperant tornar a tenir uns dies i acabar-la.
Els 80: tothom coneix la Roca dels Arcs. Finalització de la via
Acabar la via no va ser senzill, era complicat coincidir i la vida ens va dur per camins diferents, el Felip més allunyat de l’escalada i jo no gosava acabar-la amb qui fos, ja que volia que l’acabéssim junts. Llavors el sentiment de cordada era molt semblant al concepte de matrimoni clàssic i convencional i començar una via amb algú comportava gairebé l’obligació moral d’acabar-la junts.
Així que a part d’un dia (1980) en que en companyia d’un company d’escalada (Albert Merino) es va oferir a assegurar-me i vaig acabar d’obrir el tercer llarg i la via va tornar a quedar parada fins que al final vàrem decidir amb el Pep Boixadós “Rosso” acabar-la d’una empenta fent un bivac a mitja paret, això va succeir el pont de desembre de 1981.
Llavors la Roca dels Arcs ja s’havia fet molt popular, s’havien obert moltes vies més a la paret i massa gent preguntava per la línia del diedre central. Cal acabar-la si no volem que qualsevol ho faci abans que nosaltres.
Era el 6 de desembre de 1981 quan arribem finalment al cim de la paret que sempre regala amb unes magnífiques vistes de la Serra de Boumort i del Pirineu cap al nord. Havíem fet un bivac amb hamaques de xarxa a la R4, un lloc que vàrem batejar com la plaça del Diamant ja que freqüentàvem tots dos molt aquesta plaça del barri de Gràcia a Barcelona. Al bivac havíem portat un cassette portàtil i escoltàvem Led Zeppelin, grup de rock del que érem molt fans. Tot i això vam anomenar la via amb el nom d’un disc d’un altre grup molt trencador musicalment parlant a l’època: els “B-52’s” i la via es va dir “Wild Planet”, sobretot en honor a aquest planeta que intenta seguir salvatge a pesar de les salvatjades que provoca el ser humà capficat en destruir-lo.
A partir de llavors la via es va anar repetint poc a poc si bé sempre ha provocat un gran respecte en el món escalador, ja que el desplom i encara més la travessia cap a l’esquerra del tercer llarg, fa que molta gent, inclús a dia d’avui, no ho vegi clar.
Etapa clàssica (1981-2008). Restauració de la Wild Planet
Jo la vaig anar repetint varies vegades cada vegada amb algú diferent i gaudint de la magnifica línia que segueix la via i els burins del segon llarg cada vegada estaven més deteriorats amb el pas del temps i les cordades, algunes plaquetes havien petat i cada vegada s’havia de fer més bricolatge (cordinos prims, etc) per a poder-hi passar…
Al 2008 junt amb els companys i amics Miquel Puigdomènech “Miki” i Raül Martínez “Raül de Bràfim” ens vam animar a restaurar-la tot obrint un últim llarg directament al cim, ja que fins llavors tothom seguia la sortida original de la feixa avant cim cap a la dreta. En aquests dies de restauració el Miki va aconseguir alliberar el segon llarg del desplom amb una graduació en lliure de 7c+ i també vàrem alliberar el tram artificial de la travessia del tercer llarg (7a+), l’últim llarg obert directe al cim tenia una secció prou dura sobre la feixa de 6c+.
Tot i això la restauració va ser fet restituint les peces velles per parabolts inox de manera que el lliure fos una opció però la via es pogués fer en estil clàssic igualment. L’únic que vàrem modificar va ser la ubicació de la R2 que pujant-la un parell de metres al llavi superior d’on era l’original va quedar més còmoda i lògica.
Darrera etapa (2019-2021). Restauració de la Navarro, Anaconda i variant ‘Anem a fer un got’
10 anys més tard de la restauració vaig tornar a freqüentar la Roca dels Arcs, si bé mai havia deixat d’anar-hi.
Ho vaig començar a fer amb més freqüència i el que em feia més feliç era haver recuperat un vell costum que era dormir els dies que érem per allà escalant, a peu de via en el bivac on dormíem sempre a finals dels 70 i els 80, amb el ritual de recollir llenya seca baixant d’escalar per a fer un bon foc en el bivac, i gaudir de la tele del Neolític com deia un vell amic escalador, i tot això va ser possible amb el gran amic i company de l’ànima Xavi Batriu. Al Xavi no calia convèncer-lo per a fer aquestes coses doncs era tant primitiu o més que jo.
És com continuar gaudint de l’escalada un cop arribats al cim allò no acaba, l’escalada és una part i no el motiu únic de trobada, no és tant quedar per escalar si no més quedar per anar a la muntanya i viure d’una manera més intensa el abans i després… tot és un ritual, escalar, el descens tot explicant vivències, recollir llenya, preparar el foc, el sopar, el bivac i el material per l’endemà i tornar a començar…
Durant aquesta època vaig poder restaurar també les altres dues vies que havia tingut el privilegi d’obrir a la Roca dels Arcs a primers del 80: la via Navarro oberta en un atac el 20 d’abril del 1980 amb el Felip, que vam restaurar amb ell mateix gairebé 40 anys més tard (el 23 de gener de 2019) i va ser fantàstic.
I més tard l’Anaconda, sinuosa via d’aquelles que et porten pel camí més evident deixant-te un bon regust de l’escalada. Aquesta via l’havíem obert el 7 de març del 1981 amb el Felip i el Josep Lluís Moreno, i va ser el Xavi Batriu qui em va proposar de restaurar-la, jo li vaig dir: “encantat però serà molta feina”, ell va insistir i ens hi vam posar, deixant-la enllestida en 3 o 4 dies de feina i els seus bivacs i rituals de foc corresponents, acabant la feina el 12 de març del 2019.
El primer dia que vaig poder escalar amb el Xavi a la paret va ser repetint la Wild Planet i al confessar-li que sempre em mirava el desplom de l’alçada del 6è llarg, imaginant com seria pujar per allà ens vam engrescar per obrir aquell llarg directament de R5 a R7 quedant un llarg de 7a prou compromès i espectacular. El vam obrir en 3 dies de gener en que ens va enxampar una gran nevada provocant escenes espectaculars de la paret i amb moltes anècdotes en l’escalada.
Després hi vam tornar acompanyats per l’Octavi Puntas, que gràcies al Xavi he tingut la sort de conèixer i compartir altres aventures inoblidables, aquesta vegada vàrem fer l’ascensió integral de la Wild Planet passant per la nova variant que més tard en homenatge al Xavi vam batejar amb el nom de: “Anem a fer un got”.
I ja al 2020 algú va publicar que del segon llarg de la Wild Planet s’havia trencat un tros de roca amb un parabolt i calia anar a arreglar-ho.
No trobava mai el moment i un dia, gràcies a l’amic Jordi Ceballos que va anar a fer la via i ho va arreglar, ja es pot progressar amb normalitat per la via de nou i vam fer un petit escrit per a publicar-ho al seu blog rocacalenta.com i que la gent pogués seguir gaudint d’aquesta via tant maca i especial.
Pep Masip “Nifo”, 15 gener 2022
Relat de Felip Sandiumenge
El record que conservo d’aquesta via (que mai he fet sencera), és el d’un somni mig reeixit. Una tarda del novembre de 1979, a l’era pre-electrònica i de la comunicació verbal i càlida, en Salvador Puig ens va deixar al Pep i a mi, carregats de menjar i material, en un revolt de la carretera davant de la Roca dels Arcs. Fa molt temps… acabava de fer 16 anys aquell mateix mes. Feia 2n de BUP i havia dit a casa que feien vaga a l’escola. Vam viure una setmana de fantasia a la gran bauma que hi ha al costat del peu de via, durant la qual vam arribar fins al flanqueig del 3r llarg. El que fèiem no tenia res a veure amb l’esport, ni amb modes ni tendències. Més aviat amb unes ganes molt ingènues d’escalar.
Vaig obrir el segon llarg (la meva única contribució a la via): un desplom de roca ennegrida de líquens i humitat que vàrem estar burilant durant dies i, en acabat, una placa de vellut taronja, bonica i somrient, per resseguir amb les puntes dels dits i dels peus. Vaig estar una bona estona abans no em vaig decidir a deixar l’estrep. Anava amb els primers peus de gat de Boreal, i com que no sabia per a què servien (i el botiguer, tampoc), els havia comprat dos números més grans per poder posar-m’hi dos parells de mitjons! En absència de més expectatives, aquells peus de gat em van semblar genials (sobretot càlids i còmodes…)
Encara tinc gravada en un record nítid la progressió serena per aquella placa com una experiència mística. I de sobte, l’ampla fisura horitzontal davant del nas. Hi vaig muntar una reunió incomodíssima. Més endavant el JV Ponce em va dir rient que aquella reunió estava molt mal muntada, no m’estranya, no en sabia més!
Després de temptejar una mica el tercer llarg, ho vam deixar. Vam agafar un taxi fins a un poble amb estació de tren, i quasi ens matem en un avançament.
Dos anys més tard el Pep va completar l’actual Wild Planet amb el Pep Boixadós. Dos amics, dos grans escaladors. Una clàssica. Mai la vaig fer, tot té un motiu de ser.
Vull dedicar aquest record a la gran ànima i persona de l’escalador del GEDE Josep Maria “Tete” Guillaumet, mort en accident de trànsit l’any 80 o 81. Ell i en Salvador Puig van obrir la Via del Quatre aquell mateix any. El “Tete” va ser com un germà gran amb qui vam compartir grimpades i focs d’abans d’anar a dormir, plens de fantasia i projectes.
Rocacalenta és un projecte sense ànim de lucre, però requereix unes despeses anuals per funcionar. S'agraeix qualsevol aportació.
